dimecres, 29 de juny de 2016

(La no) Sexualitat dels pares/mares - Ni teoria, ni pràctica

[Texto en CASTELLANO]
Avui escric com a mare. Com a mare de 3 fills, sí, però primer en vaig tenir 1; al cap de 4 anys i mig, 2; i després de 4 anys més, el tercer.
Vinyeta de SACEMA a Muses de la Maternitat EMPODERADA

¿A tu t'ha passat que després del part, i habent optat per a una lactància materna fins als 6 mesos o més, no ve gaire de gust (o gens) tenir sexe amb la teva parella?
A mi si, i parlant amb altres persones del meu voltant, veig que no és rès fora de la normalitat.

També m'ha passat que la llevadora de les classes pospart (del CAP) aconsellava a les mares que ens hi esforcéssim una mica. I jo pensava: ¿i perquè no s'hi esforcen les parelles a entendre-ho i respectar-ho? Jo estic tot el dia donant teta. Això ara és prou per a mí.
¿A tu t'ha passat?

Doncs bé, parlant amb un pare que està que es mossega les ungles, i frisa de ganes de tenir sexe amb la seva parella (parella que està en plè pospart del segon fill), veig que és un d'aquells temes que per molta teoria que s'hi posi, és un tema irracional, que es guía per impulsos del cos i es barreja amb emocions que s'el·laboren a la ment com a arguments irrefutables.
¿A tu t'ha passat pel cap que no hi ha rès a fer?

A mi sí. En certs moments. Però he pogut veure la diferència entre viure-ho en soledat o viure-ho acompanyada d'un cercle afí amb aquesta mirada respectuosa cap a la maternitat i paternitat de cadascú. Una mirada que té en compte que parlar-ho dins d'un grup íntim i cuidat ajuda molt a que la ment pugui trencar amb certes creences, s'obri a noves emocions, i que el cos ho pugui integrar.
L'ansietat baixa i sense tensió TOT és més fàcil de portar.

Us animo a, que si no ho heu probat, ho probeu. 

dissabte, 25 de juny de 2016

El disgust del pare, el disgust del fill

[Texto en CASTELLANO: AQUÍ]
Un altre cop ho ha fet. L'he avisat 300 vegades i ho ha tornat a fer. ¿¡Però com coi vol que li digui!? Què cansat... No, merda, ja l'he tornat a amenaçar d'aquella manera... No puc més. No en sé més.

Aquest diàleg intern és automàtic quan els nostres fills entren en aquella escletxa que no tenim resolta i ells veuen, i reclamen un cop i un altre que es resolgui.
La transgressió constant de límits, el conflicte, l'enuig desbordat, el sabotatge, l'exclusió, son algunes de les formes visibles que fem servir les adultes/ults per a sostenir certs moments que ens incomòden. Els infants les aprenen ben depressa i se'n fan especialistes, com nosaltres. Son uns grans aprenents.
Quan veiem patir al nostre fill/a, hi ha una part de nosaltres que es trenca i es decepciona. Com un: "Això no és possible que m'estigui passant a mi." Seguit tot sovint: "Això que jo no he volgut mai transmetre-li al meu fill/a." I ens decepcionem.

L'infant, quan sent al pare o la mare decepcionats, pensa automàticament que hi ha alguna cosa en ell/a que no està bé, i pot condicionar/reforçar una auto-imatge que segurament no l'ajuda a poder afrontar "allò" de manera constructiva.

¿Què canvia quan veiem al nostre fill fer quelcom que ens decepciona?
El punt diferenciador és que tenim la gran oportunitat de veure-ho des de fora. I si fem l'exercici de pensar en una situació similar a la que li ha succeït al nostre fill/a,  en el nostre món adult, és molt possible que ens apropem una mica més a allò que fa detonar els mecanismes de defensa emocionals.
La injustícia, la pressió, l'exigència, la por a perdre la sensació de control o el poder, la autoritat,... Què és allò que ens supera i no podem digerir? El que trobem en cada petit (o gran, segons el cas) exercici ens durá pistes per a poder acompanyar a la nostra filla/fill.

¿I què faig amb les pistes?
El primer que podem fer és observar-les una estona (minuts, hores o fins i tot dies. El que cadascú/na necessiti). Prendre'n distància ens pot donar una visió més neta.
El següen és preguntar-nos: ¿Què m'hauria ajudat a mi en aquest moment? ¿Tot i que jo no ho vaig tenir, què sento m'hauria anat bé?
I aquí és on possiblement sentirem que podem compartir el nostre coneixement amb ell/ella. Iniciant la conversa per quelcom semblant a: "T'ha passat això, fill meu, i m'ha recordat a una situació semblant que jo he viscut". És poder transmetre amb paraules senzilles el concepte: "A mí també m'ha passat. No hi ha rès dolent en tu."

Us convido a probar-ho.
Aturar-nos per a donar-nos espais de reflexió ens ajuda a seguir creixent, com a pares/mares i com a persones, en general.